RECORDS

TEXT SOBRE ELS MOTIUS

2010-11-23T08:19:00.000-08:00

Segons explicava en Joanet Ballesta (Calafat): "Un dels trets més sobressortints del caràcter escalenc, el que sense cap dubte marca i dóna més relleu a la personalitat vilatana, és aquest bon humor, agressiu i pintoresc a la vegada i del qual se´n desprèn una mena de barreja de condescendència i de tant-se-me'n-dóna, prova palesa d´una superioritat indiscutible, que el porta irresistiblement a la facècia i que sense donar-te´n compte i encara que prenguis totes les precaucions imaginables, et juga una mala passada que et fa posar els cabells de punta i que fins i tot, rebotiries el cap per les parets. Posseïts tots d´un sà optimisme; amb aquell tarannà mitja figa i mig raïm, que no saps per on agafar-los, els escalencs et fan una broma, com aquell que no hi toca; t´encasten una mentida; t´encolomen una història, de padre y muy señor mio, amb tanta tranquil.litat i amb aquell seriós que solament en poden fer ús aquelles persones que no han trencat mai cap olla ni cap topí, que tu, inconscienment hi caus de quatre potes, vaja que te l'empasses sense mastegar. I que no cal que t'hi capfiquis ni que t'ho prenguis a la valenta, baladrejant que faràs o deixaràs de fer i que és a la cantonada que els esperes car a l'Escala això està formalment prohibit, tal com t'ho conto. El caràcter escalenc no permet pas aquells trasbalçaments massa profunds que podrien fer tornar el vi agre i si quan t'ensarronen o te'n fan una d'una mica pesada, tu acceptes la cosa amb filosòfica resignació i somrius encara amb bonhomia, bo i murmurant: - Bah ! Què hi farem ! Si ho volen així... aleshores, amb molts miraments et deixen de banda, perquè com que no tenen cap pèl de tontos, tot seguit es donen compte que amb tu no hi ha res a fer i que... vaja, que potser anant per llana, sortirien esquilats; però si per cas vols fer el viu i et vols donar uns aires de persona que la sap llarga i que havent corregut la Ceca, la Meca i la Vall d'Andorra, els hi pot donar milers de voltes sense que l´atrapin mai desprevingut, aleshores, ai fill meu ! et posen l'ull a sobre, aquest ull clínic, infalible, tant ptopi i tant únic i t'engalten un motiu que, facis el que facis, ja ningú te'l treu del damunt.
Perquè, si no ho sabieu, els motius són precisament la flaca dels escalencs que es tenen per tals i que volen honorar el nom que porten i tenen una predilecció ben marcada, són d'aquelles coses que ho porten a la massa de les sangs, i no d'ara, creieu-me, sinó d´ahir, d'abans i de sempre i es pot dir que, al córrer del temps, aquesta dèria s´ha identificat tant amb ,la personalitat vilatana, que avui ja no hi ha ningú, allò que se'n diu ningú, tant si són vells com joves, grans com petits, intel.ligents com tontos, forts o desnarits, que no siguin capaços de posar-te'n un; però, parlem-ne ! eh ?, parlem-ne !, posar-te'l amb tota la gràcia i justesa, amb aquella justesa i precissió com sols poden fer-ho els que verdaderament hi tenen la mà trencada. Perquè posar un motiu perquè sí, sense solta ni volta, no més perquè t'ha sortit així a la punta de la llengua, no té cap importància i està a l'abast de tothom; el que cal és saber endevinar en la persona escollida, el punt dolç, la tara, el vici o el defecte, per tal d'aplicar el motiu pertinent, i en això, creieu-me si voleu i si no em voleu creure tant se me´n dóna, els escalencs som uns verdaders mestres".

MSTRES D'ABANS

2010-11-23T08:11:00.000-08:00

MESTRES DE L'ESCALA ABANS DE LA INAUGURACIÓ DEL COL.LEGI EMPÚRIES:
Lluís Alsina i Pujol
N. Moriscot i Basa
Leadre Mínguez i Agustín
Carles Canela i Sarraté
Marià Crivillé i Gras
Rómulo Riera i Rich
Pere Masó i Bojous
Joan Plana i Masias
Agustí Gratacós i Dabau
Joan Adroher i Serra
Lluís Soler
Ferran Resa i Berche
MESTRESSES DE L'ESCALA ABANS A LA INAUGURACIÓ DEL COL.LEGI EMPÚRIES:
Carme Carbó i Serrat
Francesca Fraga i Mató
Enriqueta Famadas
Júlia Pujol i Ginestà
Maria Dalmau i Llauró
Francesca Bassa i Girona
Enriqueta Fàbrega
Magdalena Dalmau i Mercader
MESTRES DE L'ESCALA DES DE LA INAUGURACIÓ DEL COL.LEGI (36-37) FINS L'AMPLIACIÓ (75-76)
Lluís Alsina i Pujol
Ferran Resa i Berche
Joaquim Simon i Brugués
P.J. Fornés i Perelló
Cosme Badia i Miró
Antoni Vila i Gimbernat
Josep Tremoleda i Martí
Francesc Sala i Balaguer
Josep Mª Mallafré i Prats
Miquel Juhera i Cals
Josep Mena i Gàlvez
Mestresde la classe d'Orienració Marítima:
Joan Adroher i Serra
Joan Condom i Gratacós
Isaac Farp i Sainz
Tomàs Rosés i Pijoan
Grabriel Oleaga i Sabaté
Josep Mª Oliveras i
Àngel Rodríguez i López
J. Manuel de la Vega i Rollan
Jeroni Falgàs i Riera
Jaume Poch i Perich
Bernardo Campillo i Gómez
Joan Morera i Desel
Jordi Piqué i Sagrera
MESTRESSES DE L'ESCALA DES DE LA INAUGURACIÓ DEL COL.LEGI (36-37) FINS L'AMPLIACIÓ (75-76):
Francesca Bassa i Girona
Maria Trill
Magdalena Dalmau i Mercader
Concepció Dílmer i Tomàs
Marina Figueras i Casau
Caterina Albertí i Sorribes
Roser Sureda i Costas
Maria Junqué i Morató
Rita Vallespí
Dolors Rodríguez i Paredes
Celsa Carballo i Pérez
Maria Juncà i Quintana
Isabel Ruhí i Boada
Lluïsa Arroyo i Azais
Rosa Martí i Bonet
Pietat Mora
Anna Guri
Assumpció Canals
Concepció Jané
Carme Lloret
Alícia Flores
Roser Ballesta i Llinàs
Mª Roser Company
Glòria Turon
Núria Nadal
Rafela Bataller i Micó
Mª Dolors Ballesta i Llinàs
Dolors Colomer i Paretas
Maria Abellí i Padrós
continuarà...

JOCS D'ABANS

2010-11-23T08:08:00.000-08:00

"Bistri"
"Bèlit"
Saltar i parar
Robar terreny
Baldufa
Boles
Quatre cantons

CINEMA A L'ESCALA

2010-11-23T05:22:00.000-08:00

Cinema Ca Les Monges: Carrer La Torre
Cinema Ca l'Hereu: Carrer del Port
Cinema l'Escala o Pekín: Carrer del Port
Cinema Can Panxo o La Jassa: Carrer Enric Serra
Cinema Cacauet: Carrer Pocafarina
Cinema CER: Carrer Garbí
Cinema Catalunya: Carrer de Gràcia
A l'aire lliure:Plaça del Mercat (El ladrón de Bagdad...)
Al Passeig (El embarcadero de la muerte...)
Als jardins del CER ( Batman...)

L'ESCURÇA 1

2008-10-31T05:58:00.000-07:00

Ara fa un any de l’article d’acomiadament titulat “S’han acabat les classes”. Durant aquest període s’han anat amuntagant un munt de records (aquells bons records) que han fet petit l’espai de guardar-los. Amb el títol “L’Escurça” voldria rememorar-los. M’ha semblat posar-hi aquest títol perquè és un substantiu ben nostre que ens serveix per anomenar un estri escolar: maquineta de fer punta al llapis. I a mesura que fas punta, el llapis s’escurça. Els cursos han passat com si l’escurça hagués fet de les seves escapçant i escurçant el temps.
Les inicials d’aquesta paraula també m’han suggerit el següent: E d’Educació, S de Solidaritat, C de Cultura, U d’Urbanitat, R de Respecte, Ç d’una lletra prohibida i A d’Aprenentatge. Últimament m’han insinuat altres accepcions: E d’Estructures comunes, S de Segon nivell de concreció, C de Currículum, U d’Unitat de programació, R de Reforma educativa, Ç d’una lletra i A d’Autoavaluació.
Aquest títol inicia una sèrie d’articles dedicats a la nostra escola, ara C.E.I.P. Empúries. Des de l’any 52, primer curs en que vaig assistir amb altres companys com alumne, fins al curs 07-08 (any de la jubilació).
COMENCEN LES CLASSES (1)
Per començar l’exposició des del primer dia com alumne, el que faig és transcriure l’article publicat en el llibret editat l’any 1986 en ocasió del 50è aniversari de la inauguració del centre. L’article ha estat resumit i adaptat ja que en 22 anys algunes coses han canviat.
Deia més o menys així:
"Començàvem l’escolaritat un dilluns de setembre de l’any 1952. L’estiu i més recent la Festa Major quedaven enrera. Potser recordàvem la Festa Gran amb més nostàlgia per les “Barques d’en Jaumet”, els “Cavallitos”, les parades de “Tiro”, la “Tómbola”, la “Rateta”, la “Tortuga”, els “Avions”, els “Autoxocs”, la “Xurreria”…
Alguns, encara no teníem 6 anys. En el meu cas portava una bossa de “cuiro”, que feia més mostra que jo, amb els estris necessaris. Portava dues llibretes. Una de nova i l’altra estrenada amb feina que el meu pare m’havia posat a casa durant l’estiu. Aleshores no existia l’educació infantil escolaritzada i alguns la rebíem a casa i d’altres en classes particulars.
Recordo el recorregut, un camí que vaig fer cents de vegades. Sortia de casa, situada a la Plaça del Mercat, la creuava i enfilava el carrer, encara no asfaltat, “Liberación” (ara Pintor Joan Massanet). Un cop acabat el carrer girava a la dreta i es veia com s’alçava majestuós, dalt d‘un petit turó, l’escola de l’Escala".
El redactat del següent parágraf canvia ja que l’aspecte exterior també ho ha fet després de les obres del nou edifici i remodelació de l’antic. Per un costat hem guanyat la façana est però per l’altre hem perdut la façana sud.
"Era, i és (en part i per sort), un sobri però bonic edifici de l’època republicana construït durant el mandat d’en Pepito Figueras al capdavant de l’alcaldia de l’ajuntament escalenc.
Estava franquejat per una filera de xiprers que s’alçaven per sobre d’una barana de columnes que ens protegia de caure en un erm situat on actualmente hi ha la Plaça de les Escoles (lloc on fèiem el “maig” els del barri del Pedró).
Durant el trajecte era costum de fer parada a Ca La Gràcia. Una petita botiga situada abans d’arribar a l’Ajuntament, on aquesta simpàtica senyora venia llaminadures i altres productes de menjar. Solíem comprar-hi “esprit”, “regalíssia” i “sidral”.
El nostre primer mestre, el Sr. Rosés, no el recordo massa. De fet el vam tenir un parell de mesos. El dia 24 de novembre ens va venir el mestre nou. Aquest ja el recordo més. Un senyor alt, primet, ben plantat, amb bigotet i portava boina. Era el Sr. Oleaga. Fent memòria el situo vivint al carrer de La Torre al costat de Can Bayó (d’on torraven castanyes al mig del carrer per la festivitat de Tots Sants).
A la classe érem 30 alumnes repartits en tres seccions. La meva la formàvem en Josep Mª Simón, Ferran Bascuñana, Miquel Graboleda (e.p.r.), Josep Ximinis, Alfons Casas, Salvador Sala, Enric Estragués i Frederic Salart. Amb alguns d’ells i amb en Jaume Pagès, Joan Pujol, Joan Huerva, Ariel Donjó i Francesc Poch fórem companys durant molt temps, uns 6 anys. Amb altres fins al final de l’escolaritat. Durant el curs s’incorporaven altres alumnes, especialment fills de guàrdies civils o militars destinats a l’Escala. Recordo la incorporació de dos alumnes, els germans Casimiro i Alfonso Diéguez Arroyo, fills del sergent Verona, destinat a la 5ª bateria del Milà. En recordo un altre, fill d’una família valenciana que havia vingut a “treballar l’arròs”. Era en Juan Antonio Garcia Tello. (No fa pas gaire he aconseguit posar-me en contacte amb ells per telèfon i recorden molt bé i amb enyorança l’època passada al nostre poble).
continuarà

L'ESCURÇA 2

2008-10-30T06:00:00.000-07:00

"Repassant els llibres de Registre sobresurten la quantitat de faltes d’assistència. El fred, el fort vent o la pluja eren raons suficients per quedar-se a casa. Corrien altres temps i un refredat mal portat (mal de “canyó”, tos…) podia retenir-te molts dies sense sortir. La medicina no estava massa avançada i el millor remei era “covar” el constipat al llit. Al mateix llibre hi figuren diverses notes del mestre justificant aquestes faltes. Una d’elles diu textualment: “La assistencia ha sido muy irregular. Las principales causas han sido el frio, la gripe y la coqueluche, pues si bien algunas faltas han sido voluntarias, otras en cambio las han justificado la enfermedad o la inclemencia del tiempo agravada por la falta de calefacción en la escuela”. Aleshores no teníem res que escalfés aquelles classes tan grans. Més tard comptàvem amb les famoses estufes de llenya que feien més fum que escalfor. Més d’una vegada havíem de sortir al passadís fins que la “boira” s’hagués dissipat.
Altres notes que figuren en el Registre expliquen el motiu d’alguna baixa produïda: “Una causa que ha motivado dos bajas han sido escuelas clandestinas que absorven población infantil hasta los 7 años debido esencialmente a que retienen a los alumnos más horas que en la escuela nacional”. Aquest curs es van incorporar en Miguelín Uranga, en Josep Ribas i els cosins Jesús i Pere Sabadí.
Durant aquests dos cursos vam ocupar la classe del fons del passadís. És exactamente igual però el que hi trobo a faltar és aquell armari-vitrina ple de coses relacionades amb el mar aportades pels mateixos alumnes amb la finalitat de fer un petit museu marítim. Aquesta aula, des de que se’n va fer càrrec el Sr. Adroher, era la classe d’Orientació Marítima.
Aprenguérem a escriure les primeres frases, cal.ligrafia, ortografia a base de fer dictats… Tot això en castellà ja que la nostra llengua era prohibida. En matemàtiques aprenguérem les quatre operacions bàsiques. Els primers llibres i que encara conservo foren: “La Estrella” i “El Primer libro Escolar.
Les classes es perllongaven fins el 15 de juliol i a partir d’aquesta data començaven les vacances d’estiu, d’esbarjo per a reposar, de prendre el sol, d’anar a banyar a La Creu, a l’Olla o a La Platja segons el barri on vivies. Els que teníem més sort anàvem a Empúries amb les Golondrines d’en Fèlix. També era temps d’anar a repàs i no oblidar les coses que havíem après.
El curs 54-55 una colla de deixebles vam passar a la classe del mig amb el Sr. Vila. El primer dia quedàrem bocabadats dels treballs en net que feien tots, especialment en Francesc Callol, l’Àngel Catalán i en Joan Pellicer. Eren els alumnes més pulcres i tenien unes llibretes polides amb una cal.ligrafia i uns dibuixos envejables. També érem companys d’en Ferran Llistosella, Paulí Gironès, Joan Sureda, Àngel Grivé…
Amb el Sr. Vila hi vam anar fins acabar l’escolaritat. Els que estudiàvem el batxiller prosseguírem fins als setze anys en classes particulars a casa seva.
Dels primers anys recordo que quan sortíem a “recreo” volíem jugar a futbol. Ens posàvem d’esquenes a la paret nord del pati (on ara hi ha el parvulari) i els més grans triaven. Els més petits ens quedàvem sense jugar. No hi havia més remei que entretenir-se amb el “vèlit”, la “baldufa”, jugar a “bistri” o "anar a buscar or”. En dèiem or però no eren més que pedres brillants (quars) que aconseguíem picant les roques.
Si teníem xamba i ens escollien, no rascàvem bola però més de quatre vegades ens tocava d’anar a buscar la pilota a Ca La Damiana. Sortia enfurismada de la barraca on habitava (situada on ara hi ha el Pavelló) i si arribava primera ja ens podíem acomiadar de la pilota.
Primerament, el món escolar era el nostre educador, els companys de classe, la nostra aula i el pati. Més tard, les altres aules, la resta d’alumnes i els altres mestres de la planta baixa. Recordo el Sr. Mena, encarregat de la primera classe del passadís i al Sr. Àngel, mestre gallec que regentava la classe d’Orientació Marítima i que havia subtituït al Sr. Oleaga. Més tard fou rellevat pel Sr. Manuel de la Vega, Sr. Campillo i Sr. Morera. Altres mestres de l’època foren el Sr. Faro, Sr. Oliveras, Sr. Falgàs i Sr. Poch.
El que recordo de les nenes i de les seves mestres és de més gran quan fèiem alguna incursió cap a les escales per “parlar” amb les amigues que anaven amb la Srta Isabel. Em refereixo a la Mª Esperança Colomeda, Immaculada Sabadí, Mercè Casadellà (e.p.r.), Anna Mª Juhé, Caterina Andreu, Antònia Damián, Dolors Graboleda… El fet és que les nenes anaven al primer pis, separades de nosaltres, i jugaven al pati nord. Altres mestres de l’època foren: la Srta. Magda, Srta. Mora, Srta. Guri, Srta. Canals, Srta. Jané, Srta. Lloret, Srta. Flores, Srta. Roser Ballesta, Srta. Company, Srta. Turon i Srta. Nadal.
continuarà

L'ESCURÇA 3

2008-10-29T06:01:00.000-07:00

Les faltes d’assistència no sovintejaven tant, eren més espaiades però concentrades en èpoques determinades. Cal ressaltar el mes de maig del 55 amb una epidèmia de grip. El febrer del 56 i concretament la setmana del 13 al 18 es va produir segons una nota trobada: “Una asistencia muy irregular motivada al intenso frio”. És el famós "any de la fred", de la gelada de les “vores del mar” i de la fotografia d’en Lassús a la portada de la revista Destino. Una altra que també recordo és l’epidèmia de tifus de finals del 56 i començaments del 57 que obligà molts nens a estar-se al llit moltes setmanes senceres. En el llibre de Registre hi figura la paraula “enfermo” al costat d’algun nom d’alumne afectat des del 17 de desembre fins a mitjans de març.
Durant aquests anys, mentres s’incorporaven nous deixebles, els més grans anaven plegant després de vuit cursos d’escolaritat i companyerisme. Alguns per tal de continuar estudiant, d’altres per anar a treballar d’aprenent amb els mecànics, fusters, lampistes, paletes… Recordo els nous alumnes incorporats: l’Àngel López, Salvador Feliu, Josep Mª Valls, els germans Joan i Pere Pascual, Josep Rodeja, Lluís Salart i l’Albert Callol (e.p.r.) amb el qual vaig ser company de taula, d’estudis i de colla. Alguns d’aquests alumnes procedien de Ca La Srta. Mercedes, escola particular que hi havia aleshores.
En l’aspecte pedagògic, cal ressaltar la bona tasca portada a terme pel nostre mestre, el Sr. Vila. Home seriós, rígid i que mantenia una disciplina a la classe gràcies a la qual treballaves de valent. Repassant llibretes d’aquells cursos ens podem adonar del progrés que assolíem. Entre altres tasques fèiem cal.ligrafia però havíem canviat d’eina. El llapis fou reemplaçat per la ploma. El tinter i el secant per eixugar la tinta complementaven aquest nou estri. Teníem unes taules anomenades pupitres amb una tapa inclinada. Dintre hi guardaves els llibres i a la part plana havia enganxat un tinter de fusta.
De totes maneres, el nostre material era més aviat escàs i el guardàvem dintre del “plumier”. Era una capsa de fusta (alguna amb dos “pisos”) que feia el servei de l’actual estoig. Hi guardàvem “l’escurça”, llapis, goma d’esborrar, algun llapis de color… De llibres, ben pocs: el de lectura, el Catecisme i l’Enciclopèdia, manual que contenia totes les disciplines. Des de la “Lengua Castellana” fins a la Història Sagrada passant per l’Aritmètica, Geometria, Geografia… Cal ressaltar que una de les matèries que no hi mancava, la Urbanitat, dedicava les lliçons a ensenyar una sèrie de comportaments i bons costums que, malauradament, ara estan en desús i que fan tanta falta. Els llibres de lectura eren: “Lecciones de la Naturaleza” i “Lecciones de Cosas”. Aquest últim conté aquelles poesies i faules que ens apreníem i recitàvem de memòria. Recordeu la del Sabio Sisebuto o La Carambola ?
L’economia també escassejava i els presssupostos de l’escola eren irrissoris. L’any 56 era de 235,70 ptes. passant a 368,25 ptes. tres anys més tard. Ja es fomentava l’estalvi a través de l’”Instituto Nacional de Previsión” aportant periòdicament, el que podia, una quantitat que recollia el mestre i que anotava en una llibreta de la “Mutualidad Escolar”. Les quantitats més freqüents eren entre 1 i 3 ptes. segons l’economia de la família.
Abans d’entrar a la classe i posats en fila al passadís davant dels murals del Sr. Faro, ens feien cantar himnes patriòtics de l’època. Aquests cants, celebrar el mes de Maria resant a una imatge de la Verge voltada de flors situada al fons del passadís, la còpia de la Consigna i de l’Evangeli els dissabtes al matí eren els costums patriòtics i religiosos del moment. En tenim referència en notes dels llibres de registre, testimoniant l’assistència de tots els alumnes a la celebració dels primers divendres de mes o a una missa: “Dia 23, Misa en la Iglesia Parroquial. Inauguración curso con asistencia de niños y niñas”. Una altra nota del 14 d’octubre diu textualment: “Funeral Solemne, muerte Pio XII con asistencia de todos los alumnos de la escuela”. Tots els inventaris de material d’aula contenien, a més de taules, cadires, pissarra.. “un crucifijo, un cuadro de la Virgen y un retrato del Caudillo”.
Les visites dels Srs. Inpectors solien produir-se molt esporàdicament i deixaven els seu comentari en un llibre d’actes d’inspecció. Cal ressaltar alguna nota fent referència d’aquest aspecte: “...preocupada por la instrucción de los alumnos sobre todo en la educación moral y religiosa”. O una altra semblant amb l’afegitó: “... a la formación patriótica”. També hi havia notes ressaltant altres mancances com la que diu: “Sigue sin resolverse el asunto de las viviendas de los maestros”.
En aquells moments l’escola tenia el nom de: Escuela Nacional Graduada de Niños pels nens i de Niñas per les nenes. Tenia un òrgan que el regia anomenat “Junta Municipal de Educación” i que estava format pels següents membres: “Alcalde –Presidente: Dn. Jaime Sureda; Rvdo: Mn. Juan Roura; Médico: Dn. Jesús Mª Isern; Concejal: Dn. Joaquín Simón; Padres: Dn. Juan Colomeda, Dña. Agustina Llinás; Delegado del F.F. de J.J.: Francisco Salip; Delegada S. Femenina: Dña. Asunción Salip; Maestra Directora: Dña. Magdalena Dalmau; Maestro Director: Dn. Antonio Vila”. Més tard (6-7-61) queda formada la nova Junta amb els mateixos membres però amb els canvis següents: “Alcalde-Presidente: D. Juan Massanet; Concejales: Dn. José López Cillero i Francisco Puig”.
M’ha sorprès, ja que no ho recordava, el fet de que durant els cursos del 57-58 al 59-60 (segons consta en les actes) es van fer classes nocturnes d’adults amb uns 7 alumnes de promig.
continuarà

ELS ANTICS BARRIS

2008-09-23T15:40:00.000-07:00

Diàleg llegit a la presentació del joc "L'Escala en joc" creat pel CER.
NARRADOR:En un lloc de les nostres terres, nom del qual vull recordar, recordo i recordaré sempre, l’Escala, hi havia una rivalitat entre els dos únics barris de la població: el Pedró i el Passeig.

Som a la vora de les 9 del matí d´un dilluns feiner de qualsevol dia lectiu. Però, no de qualsevol any. Tots els nens i nenes de la vila es disposen a fer camí cap a l´escola. Vinguem d´on vinguem, la gran majoria, coincidim a l´erm situat al costat de la filera de xiprers, enfilen les rústiques escales i es retrobem al pati dels col.legis.

La petita història comença quan es troben la Mercè, del barri del Passeig que puja pel camí del Progrés i la Maria, del barri del Pedró, que fa camí pel carrer de l´Ajuntament, tot menjant una "ensiamada".
MARIA: Eo ! Mercè ! Com és que no vas venir ahir al cine Pekín ? Hi erem quasi totes a la fila 8…
MERCÈ: És que vam anar amb els meus cosins de Barcelona a berenar al Puig de les Sorres. Vam "xalar" més…
NARRADOR: Abans de que les nenes vagin cap al seu pati situat a la part nord de l´edifici i els nens ho facin cap a la part sud hi ha una petita discussió. El tema, el de quasi sempre. La rivalitat entre els dos barris escalencs. Un menja pa "xucat amb oli" i un altre pa amb "visucre".
JOAN: Què ! Us vam apallissar ahír ! Tres a zero !
JAUME: No n´hi ha per tant, l´any passat us vam guanyar per 2 a 0. I aquella "cancalleta" que l'"àrbit" no va pitar ?
JOSEP: Treu-te l'"esprit" de la boca o et "botiré" la cara, que no t'entenc.

JAUME: En menjo perquè tinc mal de "canyó".
MARIA: Sempre esteu igual. Amb el futbol. Però tots anem a fer volts al Carrer de les Botigues i és barri del Passeig.
MERCÈ: I nosaltres anem als Tres Pins a jugar.
JORDI: "Guaita" aquesta ! Si veniu al Tres Pins pot passar, però el dia que us vegi a la Pineda d´en Lassús les "gardeles" volaran com plomes en un dia de tramuntana i algú pot quedar "estabornit".
JOSEP: "Osclar"! Que no has vingut mai als estenedors ?
JAUME: A "feques" que no hi vindré pas mai més. Encara me'n sento de la "cossa" a la "clivilla" del dia del partit Pedró-Passeig.
MARIA: Ho veieu que s´hi guanya.
JOAN: Ai ! Les nenes sempre tan "manyagoies".
MERCÈ: És que no sé que hi trobeu amb aquesta rivalitat. Si al final et casaràs amb una del Pedró i aniràs a viure allà.
JOSEP: Això no t´ho creus ni tu.
JORDI: Res, els del Pedró anem a banyar a La Creu que no hi ha tantes "moques".

JOAN: Si però, quan vens nedant fins a l´Olla…
JORDI: I tu, "gallofa" que no has vingut mai fins a La Creu a buscar "curculles" ?

JOAN: Sí. Però quan arribo a la "llongada" del cargol i em veieu ja us tireu a l´aigua i ens voleu "afogar".
JORDI: I t'ho creus ? Per això has de fugir volant.
JOSEP: Voldràs dir nedant.
JAUME: "Talifot". Perquè quasi no toca l´aigua de lo de pressa que va de la basarda que té.
MARIA: "Aviam", perquè no us deixeu de tonteries i no ens trobem avui a la Plaça del Sol d´en Saguer i feu les paus.
JOAN: Si home ! A la Plaça, que està al Pedró. Si per cas ha d´ésser en terreny neutral.
MERCÈ: Ja em diràs on.
MARIA: Si dona. A la plaça de Cal Vaquer. No és el carrer del Mig el que ens separa ?
JAUME: Tens raó !
JOSEP: A mi "tampis".
JOAN: Estàs "boit" ? "Poc que" te'n recordes que l´any passat ens van venir a cremar el "maig" abans d´hora ?
JOSEP: Tens raó. Aquest any ens toca a nosaltres.
JORDI: Si us acosteu tan sols cent metres us en recordareu…
JOAN: I si diumenge et veig al cine de Ca l'Hereu també te´n portaràs la marca.
JORDI: Sempre esteu amb els cinemes. A tu no et deixarem entrar a Can Panxo a fer una partida al “futbolín”.
JAUME: O no et deixarem entrar al cine Cacauet.
JOSEP: El dia que vinguis a esperar les "esbotzades" a La Punta et lligarem al cantó de Can Fresneda fins que agafis un "pop".
MERCÈ: Bé, ja n´hi ha prou.
MARIA: Va, que ja és l´hora d´entrar a la classe.
MERCÈ: I tant li fa que siguis del Pedró com del Passeig, els "quebrats" són els "quebrats" i a mi em costen bastant.
MARIA: I tots portem la mateixa Enciclopèdia i és molt gruixuda. I tots som "esquenapelats".
NARRADOR: Cadascú es dirigeix cap a la seva classe. De moment som joves. Totes les amenaces no són més que paraules. En el fons tots som amics i anem al mateix col.legi. O deu ser terreny neutral ? De més grans ho veurem diferent. Però jo em pregunto: fins quan durarà aquesta rivalitat ? Sempre ? O arribarà un moment que no serà real i només serà un joc. Temps al temps.

PASTORETS ESCALENCS

2008-09-23T15:39:00.000-07:00

ACTE PRIMER

Quadre primer

MARIA, AVI, JOAN, JOSEP I MIQUELET

Cafè de Can Panxo del poble mariner de l’Escala

NARRADOR: Ens trobem al cafè de Can Panxo. El típic cafè mariner on s´hi apleguen els mariners de la vila. És un dia fred d´hivern amb una gropada de tramontana que fa basarda. La MARIA, la mestressa, està darrera la barra, netejant gots. Asseguts al costat d´una taula de marbre s´hi troben en JOAN i en JOSEP. Juguen al dominó. L´AVI està vora la finestra llegint el diari. En MIQUELET està fent un solitari en una altra taula.

JOAN: De tan en quan una tramuntanada així va bé. Neteja l´aire i podem fer una partideta. Si vinguessin en Lluquet i en Rovelló podríem fer una butifarradota.

JOSEP: Tinc una mandra. No sé si és aquest temps tan estrany o que .

MIQUELET: No és el temps. És aquesta mena de jocs tan avorrits. Perquè no en cantem una. Avui és Nitbona. Podríem cantar una cançó de taverna. Eh nois ?

JOAN: Sempre estàs de cantades, tu. Vas equivocar la carrera.

MIQUELET: Tens raó. Podríem cantar El meu avi o… (Canta Quan jo en tenia 4 anys…)

JOSEP: Calla, que ja en tenim prou amb el vendaval que fa ara només li falta ploure.

MARIA: Vinga, si en canteu una jo també m´hi afegiré.

JOAN: Si canteu m´en vaig!

MIQUELET: Tot ho espatlles tu.

JOSEP: Va no discutiu més. Sempre esteu com gat i gos. Ja no haurieu d´ésser germans.

AVI: Ai nens. Quan tingueu la meva edat us adonareu de les bestieses que feu i del que no val la pena discutir-se per això. Més valdria que parlessiu de la vostra feina, del mar. Us penseu que ho sabeu tot i encara no sabeu els més petits secrets del pescador. A veure tu, on està la cova d´en Pap ?

JOAN: Això deu caure entre la Punta del Milà i la Cova de la Sal.

MIQUELET: Va, home, va ¡ Està exactament entre la Punta del Xeric i el Port del Rei.

JOSEP: Jo com que no ho sé prefereixo no dir cap bestiesa.

MARIA: A mi com que el mar em fa tanta por i no he anat mai per la costa no sabia ni que existís una cova amb el nom de l´avi Papat.

AVI: Ho veieu, homes ! Un dia, si voleu, anirem amb la barca Grossa per tota la costa i us ensenyaré tots els indrets des de les Platges del Riuet fins la Foradada.

NARRADOR: S´obre la porta del cafè i entren un vailet i una nena molt atrafagats.MIQUELET: On van l´hereu de Can Teru…

JOSEP: i la pubilla de Cal Curru ?

NEN: Perdoneu, sabeu si ja ha arribat el noi de cal Freu, en Rovelló ?

NENA: I el meu germà, en Lluquet ?

JOAN: No, no han vingut. Per cert que si vinguessin faríem la butifarra.

JOSEP: O el truc ¡

MIQUELET: La qüestió es jugar a cartes. Sóu més avorrits.

JOAN: I tu que feies fins ara. Solitaris ?

MIQUELET: Mira ! Mira!

JOSEP: Va no discutiu més. La Maria potser ho sabrà. Maria ! Maria!

MARIA: Què passa ?

JOAN: Aquests nens pregunten si ja han arribat el noi Freu i el noi Curru…

MARIA: Ai fills. Poc que ser res jo. Que han surtit ?

NENA: Crec que si, al menys no és a casa i la barca petita, la Marieta, no és a la platja.

NEN: Es que la mare pateix molt. Quan arribin els hi digui que vinguin tot seguit.

MARIA: No patiu que els hi diré. Au, vinga cap a casa. Eh! Que voleu una “grassiosa” ?

NEN: No gràcies…

NENA: … que la mare ens renyaria.

JOAN: Au va, que la mare no ho sabrà i la Maria us convida de bon cor.

MARIA: Veniu cap aquí, bebeu-la i corre cuita cap a casa vostra a tranquilitzar la mare. I esteu tranquils que en Lluquet és valent i segur que deuen estar recollits en una cala.

MIQUELET: En Lluquet si, però en Rovelló és més espantadís…

NEN: Que es bona !

NENA: I que dolça !.

NEN I NENA: Gràcies senyora Maria.

NEN: Que Déu li pagui.

NEN I NENA: Passi-ho be. (marxen)

MARIA: Que en són d´educats aquests parell de bailets. Són tan macos. Els hi he dit que estiguin tranquils, però jo no ho estic gens. Vaig a preguntar-ho al meu home que deu estar dormint. Aquesta nit s´ha retirat tard. Quan volia anar a dormir ha hagut d´anar avisar al metge que la nena de cal Tranquil no s´els hi ha trobat bé.

NARRADOR: La Maria entra dins a preguntar al seu marit que en sap de tot això. Mentrestant es fa un silenci a la sala del cafè. Tots estan nerviosos i pensatius. No saben que dir mentres esperen impacients. La Maria torna tota sufocada.

MARIA: En Panxo diu que tots dos són fora de matinada. Més tard ha entrat la tramuntana i encara no han arribat. Ara està preparant el llum gros per posar-lo al balcó per quan es faci fosc. Cada dos per tres mira per la finestra i no els ha vist a venir. Diu que cada vegada sembla que han de sortir per darrera el piló de la Punta. Però res de res. No s´ha adormit encara. Ara entenc perque ens dieuen a Can Mai Tanques.

JOAN: No ho sabia que havien surtit. Ja es veien els senyals de tramuntana de bon matí. Segur que han sortit ?

MARIA: Si. El meu home els ha vist quan marxaven. Des d´aquí dalt els ha cridat perquè desistíssin d´anar-hi i es veu que no li han fet cas.

JOAN: Doncs han fet un disbarat. Es massa agoserat en Lluquet. Ara jo també estic intranquil.

MIQUELET: Tens raó, noi. I no entenc com en Rovelló l´ha seguit.

PERE: (Entrant) Uop! Que us passa , us veig nerviosos.

MARIA: El Freu i el Curru que han sortit amb la barca a calar i encara no han tornat.

JOAN: Hauríem de fer alguna cosa.

PERE: I que vols fer ? Si han estat capaços de surtir, seran capaços de tornar. El Freu és molt valent, si no s´espanta no li pot passar res. El mar no té secrets per a ell.

JOAN: El mar no, però el temps si.

PERE: Vinga Joan, mira que estar trist en una nit com aquesta! Va que en cantarem una.

MARIA: Tu també. Estem ben bé per cantar.

JOAN: La nit d´alegria deu ésser pels que no veuen el perill que corren els nostres amics.

PERE: Va no os poseu així, estic convençut que no els hi ha passat res i tornaran.MARIA: Déu ho vulgui, fill.

NARRADOR: Tota aquesta estona, l´avi ha restat escoltant i callat. Però de sobte creu que és hora d´intervenir per calmar els nois

AVI: No havien d´haver surtit. Aquest és un altra petit secret del pescador. Però no us espanteu. Jo sé molts casos i no ha passat mai res.

JOAN: I que m´en dieu d´aquell cas de l´any 1900. Aquí davant mateix del nassos dels familiars s´en varen negar quatre.

JOSEP: Home tampoc siguis massa ...

AVI: El sabeu el cas d´en Berto ?

JOAN: No, no el sabem. Expliqueu-lo avi. Ens agrada sentir les anècdotes que us han passat a la gent més gran. Sempre s´en treu profit. Eh. nois ?

JOSEP: Si.

AVI: Doncs bé. En Berto i el seu cunyat eren al sardinal i es va girar un grop molt fort, amb uns llamps esgarrifosos. Amb aquestes que van sentir pudor de sofre...

MIQUELET: Devia ésser el dimoni.JOAN: Calla tu !

AVI: Van veure una llumeta sobre el pal. Mireu si feia vent que es van obrir les portes de l´església de bat a bat. La gent patia per ells doncs eren en mar amb una barqueta que es deia "Justet". No va passar res. Aquell dia hi havia més gent en mar. En Llop mateix explica que quan van arribar, la platja era plena de gent esperant. A la que arribava una embarcació tothom ajudava a pujar-la amunt.

JOAN: Ostres ¡

MIQUELET: Molt bé avi, pero no compareu en Berto amb en Lluquet. Encara és massa jove per tenir la sang freda i no espantar-se.

AVI: Així és com s´aprèn. I no el sabeu el cas d´en Xicu Andreu ? Quan tenia uns 12 anys va anar a la barcada amb el seu pare i el seu germà. A rems fins a la platja de Sant Pere. De cop i volta una boira va tapar Roses. El seu pare, coneixedor dels secrets del pescador, va comprendre que allò seria una gropada. Efectivament, no van tenir quasi temps de recollir que un vent terrible els hi va tombar la vela. Treballs però van arribar. Tranquils que no pot passar res.

MIQUELET: Jo, ja estic més tranquil.

MARIA: Doncs jo no, fillets. I vos avi no els hi haurieu d´explicar res d´això.

PERE: Però mentres ens expliqui els casos en que no ha passat res...AVI: I la vegada que el mal temps va agafar a Cala Padrosa en Mulei i l´Amparin ? Es van passar un parell d´hores anant d´un lloc a l´altre. Amb un cop de vent s´els va emportar el llum i un rem. Amb penes i treballs arribaven a l´Estartit a les vuit del matí.

JOAN: Jo m´en vaig amb bicicleta fins darrera la Casagran per si els veig.

JOSEP: Si. Anem-hi que a lo millor els veiem i podem ajudar-los anant-hi amb la Dolores. En Neron ja ens la deixarà.

MARIA: Nens que fa molt de vent i ara no ho perdem tot.

CINEMA A L'ESCALA

2008-09-23T15:37:00.001-07:00

El 3 de juny del 2005 vaig assistir amb en Jordi Horno (conductor dels programes de cinema de Ràdio i Televisió l’Escala) a la presentació del llibre del malaurat Joaquim Romaguera i Ramió: Silenci, rodem ! (Història del cinema a les comarques de Girona). En ell hi figuren diferents apartats que entre d´altres, cal destacar: el dedicat als cinemes de cada un dels pobles amb els seus empresaris, projeccionistes i algunes de les pel.lícules projectades, titulat “L’exhibició, poble a poble”; el capítol que ens explica les diferents pel.lícules rodades a la nostra província sota el títol “Rodatges comercials catalans, espanyols i estrangers”; un tercer capítol, “El cinema amateur i independent: del familiar al no professional” i el que, sota el titular de “Noms propis: qui és qui” perfila un seguit de biografies de persones gironines relacionades en aques món del cinema. Com és natural, el que ens interessa d´aquests capítols és l´apartat que ens parla dels cinemes de l’Escala, els rodatges al nostre poble i els seus entorns més propers i dels aficionats escalencs al cinema amateur.

Capítol: Exhibició, poble a poble. L’Escala.

Diu així: "L´arxivera municipal de l’Escala , Lurdes Boix i Llonch, no només es prestà a col.laborar plenament a facilitar-me la informació, documentació i il.lustració que li vaig demanar, sinó que per tal que la història quedés ben apamada i exacta, ella mateixa acabà redactant el text resum que oferim tot seguit, detall que agraïm sincerament". El text que ve a continuació serà publicat en un altre Escalenc (amb el permís de la seva autora) però molt del que diu també es troba en el Full d´història local: Els cinemes de l’Escala, escrit per Lluís Alsina i Sureda. (Novembre 1991)

Capítol: Rodatges comercials catalans, espanyols i estrangers.

En aquest capitol hi trobem les pel.lícules que foren rodades a l’Escala i els seus entorns:

1916. El secreto del mar (Joseph Togores i Giovanni Doria),. Una producció de l´Empòrium Films (Barcelona). Drama i aventures segons un argument i guió de Josep Massot i Ventós, amb Amèlia Grossi, Pere Portes i Geo Boronsky. Platja de l’Estartit, Begur, Torroella de Montgrí, Cala Farriola, Aiguablava, Paradís, Fornells, marges del Ter, Port de la Selva".

1926 Gent i paisatge de Catalunya (Josep Gaspar). Una producció dÈdicions Cinematogràfiques Ginesta (Barcelona) amb guió del periodista Francesc Madrid i l´assessoria de Joseph Mª de Sagarra i Alexandre Plana. El director i fotògraf alhora del film es traslladà en una avioneta pilotada per Joseph Canudas per captar paisatges de la Costa Brava des de l´aire. Però també posà els peus a terra i seguí el recorregut des de Begur fins Portbou passant per l?Escala. La durada de tot el reportatge en brut, car mai no fou muntat, arriba a les tres hores. La Generalitat en féu una edició videogràfica del més rellevant, de poc més d´una hora".

1956. Rapsódia de sangre (Antonio Isasi-Isasmendi). Una producció d´ell mateix (Barcelona). Amb Vicente Parra, Mª Rosa Salgado, Albert Helm, Lidia Baarova, Tomás Blanco, Jesús Colomer, Margarita Lozano i Carles Lloret. Honoria envaïda pels sòviets. Girona (La Devesa), l’Escala".

1958. Un vaso de whisky (Juli Coll). Una producció del gènere criminal d´Este Films i PEFSA (Barcelona), amb guió d´ell mateix i José Germán Huici. Amb Arturo Fernández, Rossana Podestà, Yelena Samarina, Carlos Larrañaga, Carlos Mendi, Armand Moreno i Jorge Rigaud. Castelló d´Empúries, l’Escala (Hotel Empúries, Platja del Portitxol i els encontorns).

1958. La furia del mar (Sea Fury) (Cyril R. Enfield). Una producció anglesa amb noms de la categoría de Stanley Baker, Victor McLaglen i Luciana Paluzzi. Begur, l’Estartit, l’Escala".Aquí hi afegeixo que la música d'un Vaso de whisky era del conegut Josep Solà i la seva orquestra i que els escalencs d´una certa edad recordem perfectament les escenes rodades a la platja del Portitxol. Referent a La furia del mar recordem l´estada dels intèrprets a l´Hotel Voramar, les ballades de la seva protagonista al ball de Ca l´Hereu i la participació de molts escalencs com a extres. En el meu afany de col.leccionar coses i principalment relacionades amb el nostre poble puc dir que he aconseguit aquestes dues pel.lícules en video. Per a més informació llegiu l´article “El 1958, any de cine a l’Escala” de Ricard Guanter publicat a l’Escalenc del Febrer del 84 i dintre de l´apartat de Vida Escalenca: Refresquem la memòria."1976. Borrasca (Miguel Angel Rivas). Un drama produït per Arte 7 escrit pel mateix director, Milagros Fernández i Rafael Feo. Amb Mª Luisa San José, Antoni Ferrandis, Queta Claver, Héctor Alterio, Teresa Gimpera, Alfredo Landa, Verónica Miriel i Marta Flores i música de Lluís Llach. Torroella de Montgrí (plaça Major i racons), Pals (carrerons)”. Si afegeixo aquesta pel.lícula és pel fet de que molta part es va rodar dintre d´una classe de l’antic col.legi Guillem de Montgrí (quan estava situat al convent) i que la majoria dels nens que actuaven d´extres eren alumnes meus. En aquells moments exercia de mestre en l´anomenat Col.legi. A més a més, en ocasió d´un concert que va celebrar en Lluís Llach a la Plaça Víctor Català, els protagonistes de la pel.lícula hi van asistir i quan en Lluís va acabar de cantar es fa “refugiar” dintre la botiga de sastre del meu pare, li va demanar que apagués la llum, suposo per passar desapercebut i tot seguit van entrar actors i actrius.

1990. Capità Escalaborns (Carles Benpar). Una producció de Swan Europea (Barcelona) escrita per ell mateix, Maria Antònia Oliver i Lluís R. Aller. Amb Ariadna Gil, Juan Juis Galiardo, Gunnel Lindblom, Manuel de Blas, Carme Elias, Joan Crosas, Joseph Mª Blanco, Jordi Bosch i Jaume Mir i Ferry. Blanes, Sant Pol de Mar (platja de la Cabra), l’Escala, Hostalrich, Ripio, Olesa de Bonesvalls”En canvi en el llibre no hi figuren (cosa que ho vaig fer saber al seu autor el mateix dia de la presentació del llibre)

1975. La noche de las gaviotas, del director galleg universal Amando de Osorio, pel.lícula estrenada el 26 de juliol de 1976 amb Maria Kosti, Víctor Petit, Sandra Mozarowsky, José Antonio Calvo i Susana Estrada. És la quarta pel.lícula de la saga dels zombis templaris: Algunes escenas foren rodades a les platges d´Empúries.

1978. Alicia en la España de las maravillas del director Jordi Feliu. Amb Alfred Luchetti, Concha Bardem, Mireia Ros, Montserrat Mostotes, Pau Bizarro, Rafel Anglada i Silvia Aguilar. Aquesta pel.lícula té algunes escenas rodades a l’Armentera. La curiositat està en que, sense saber-ho, hi actuen d´extres alumnes del Col.legi de la Divina Providencia. Ho puc certificar-ho perquè entre d´altres hi vaig reconèixer la meva neboda, Núria Prado i el meu fill, Jordi Piqué quan tenien 5 anys.

Capítol: El cinema amateur i independent: del familiar al no professional:

Explica: “Dos cineistes es constitueixen en les mirades fílmiques sobre la vila: Joaquim Palau i Figueras i Josep Clos i Blanco. Amb llurs càmeres de 8 m/m. captaren una munió d´imatges de la vida quotidiana local que avui adquireixen una vàlua fora de mida, sense parió; vegeu els títols al quadre filmogràfic corresponent. Podríem dir, així, que els anys seixanta escalencs estan documentats a través de les seves filmacions veritablement d´afeccionat, fins al punt que no anaven a parar pas a concursos, i això vol dir el film familiar en el seu estat primigeni: tal com succeí, endreçat una mica però sense afegitons distorsionadors o de lluïment”.En el mateix capitol hi figura un quadre-inventari de la filmografia gironina no professional. L´apartat on hi figuren els escalencs es publicarà en un altre Revista de l’Escalenc.

Dins el capítol Projeccionistes ambulants i professionals i en el quadre d´operadors de cabina examinats hi figuren:"Joaquim Palau i Figueras, Jaume Sala i Balaguer i Rafel Sureda i Balaguer examinats l´any 1947.Jaume Salvat i Isern i Frederic Suñer i Artigas examinats l´any 1952

En el capitol: “Noms propis: qui és qui”, hi ha la biografia de l´escalenca Rosa Ros i Pijoan.Diu així: “Nasqué a l’Escala (Alt Empordà) el 10 de març de 1953. Després d´estudiar tres cursos de Ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i de llicenciar-se per l´Escola Universitària de Formació del professorat d´EGB, el 1976 inicià la titulació de Construcció i de manipulació de titelles i marionetas a l´Institut del teatre de Barcelona. En acabar treballà un any en la companyia londinenca Cap & Bells Puppets, on a més aprofità per a fer un curs d´escultura i dibuix en l´Institut Hampstead de Jardinería DE Londres.A partir de 1985 començà a combinar l´estilisme de vestuari i la decoració en publicitat, teatre (Muelle Oeste, 1993; La casa per la finestra, 1997, Fes córrer la veu, 1999; Sallinger, 2002, o Retorn al desert, 2002), exposicions, cinema i televisió. Debutà en la decoració i disseny de vestuari a la telesèrie Candel (1986-87), de Cayetano del Real, el mateix any en què fou l´ajudant de vestuari a Mi general (1986), de Jaime de Armiñán, director amb qui tornà a treballar en la teleserie Juncal (1987-88), signada a Quatre mans amb Mª Luisa Zabala.Com a directora artística debutà a Boom, boom (1989-90), de Rosa Vergés, amb qui treballà en les produccions següents: Souvenir (1993-94), el telefilm que també passà per la pantalla comercial Tic-Tac (1996-97) o el documental Federico Garcia Lorca en Cadaqués (1998, vídeo). Igualment ha col.laborat amb Ventura Pons, per qui dissenyà l´escenografia i el vestuari d´Aquesta nit o mai (1992), El perquè de tot plegat (1994) o Actrius (1996); amb José Luis Guerín, a Tren de sombras (1995-97); Frederic Amat, que li féu el vestuari del curt experimental Viaje a la Luna (1998); Jesús Gary, que li portà la direcció artística de la teleserie Des del balcó (2001).Altres films (entre 1987 i 2003) en els que ha participat: Barrios Altos, Chatarra, Escenas d´una orgia a Formentera, Tranvía a Malvarrosa, L´última seducció II, Canvi de rumb, Entens ?, Kevin i Perry, Una casa de locos, El lado oscuro del corazón II i Entre viure i somiar".En altres apartats hi ha mencions d´en Ricard Reguant i Molinos, director de teatre que sempre que ha pogut ha triat l’Escala per enregistrar programes de televisió tot recordant els estius que hi passava quan era petit.“1981. Un permiso para ligar (Enrique Guevara). Una producció “per a majors de 18 anys”, d´Isidor Llorca (Lloret de Mar) i Egg Films (Barcelona), escrita pel director i Ricard Reguant, qui també interpreta un personatge…”Dintre de la biografia de Mercè Pons i Veiga hi consta:“Paral.lelament s´inicià en el cinema i la televisió (TV3 i TVE), aquí en sèries i telefims com Crònica negra (1989, Ricard Reguant)…”.
Precisament diversos capítols de Crònica negra foren enregistrats a l’Escala i hi sortíem d´extres diversos escalencs.

LA PLAÇA

2008-09-23T15:18:00.000-07:00

PLAÇA DEL SOL D'EN SAGUER, DEL MERCAT, VÍCTOR CATALÀ

La Plaça del Sol d´en Saguer era un dels paratges més dinàmics de l´Escala i això ho evocarem fent un viatge en el temps . He tingut el privilegi de venir al món i residir durant vint-i-cinc anys a una de les cases de la Plaça. Però suposo que tothom deu presumir del barri, carrer o plaça on ha nascut o habitat. La sardana “Records de l´Escala”, himne del nostre poble, comença dient “En un bocí de Costa Brava...” i jo hi afegiria “Cada bocí de l´Escala té el seu encís...”. I és que l´Escala, que no ens la toquin als escalencs de sempre i als que, sense ser-ho de naixement, també se´n senten. Des de que som petits, tenim una predilecció molt especial pel barri on hem nascut, que abans n´eren senzillament dos, Pedró o Passeig. Malgrat cadascun de nosaltres sigui d´un punt determinat d´aquests barris també es fa seu el lloc on va a banyar, a jugar, a passejar... I és que cada contrada té el seu encant particular, fent honor a l´afegitó de la sardana esmentat abans. Sigui el carrer que té més botigues, i per tant, més transitat de gent, com els carrers estrets i genuins del barri de pescadors, com les altres places, com els passejos que donen la cara al mar, tant el camí que ens acompanya amablement enmig dels pins fins a Sant Martí, com el que mira Empúries amb el paisatge de la Platja, els perfils de la casa del Gavià i de la Punta a primer terme i el Cargol estàtic entremig, com el que abraça el Port d´en Perris o el que guaita el golf amb les siluetes de la torre de Montgó en un costat i de l´antiga Casagran a l´altre com a sentinelles. Tots són prou jolius i prou preats no solament pels seus estadants sinó també pels altres veins i visitants. Podeu comprovar, que tothom se sent estufat del seu indret i que tots tenen el seu encís, llegint els engrescadors articles que en Benjamí Bofarull va redactar sobre el seu carrer; els no menys atraients de l´espai Vida Escalenca que en Ricard Guanter es complau dedicar a algun carrer, especialment el que ens recordava la vida aqueferada, jovial i joiosa del carrer de les Botigues; les converses de Rodoma amb persones de casa nostra i els que precedeixen l´article present en l´apartat de la Roda del Temps de l´amic (des de sempre) i company (mentre durin els articles) Joan Barceló. Tots ells publicats al nostre butlletí l´Escalenc. Bé, seguint el fil, que com veieu l´he perdut, ens cenyirem a la Plaça Víctor Català, raó única d´aquest article i que per la situació, lluminositat, arquitectura, tragí de gent i colorit els dies de mercat ... l´han fet, pot ser si, més destacada. Sempre m´ha agradat recordar fets passats i la millor manera de guardar en la memòria la vida de la Plaça era fer un planell amb els carrers, cases i el nom de tots els veins que hi habitàvem. Jo l´evoco amb els ulls d´infant, el pensament de nen i amb la melangia de gran. Com si m´hagués desplaçat amb el túnel del temps a aquella època i el Sr. Vila, el meu mestre, m´hagués posat com a deures una redacció sobre la Plaça. No sé amb quina nota m´hagués qualificat, suposo que minvada, ja que la redacció no ha estat mai el meu fort (em complauen més els números). Però si hagués de qualificar l´interès i l´afecte, amb que la vaig fer, modèstia apart, no davallaria del 10. Abans es puntuava així. A l´època de la qual parlem era també un “Sobresaliente”. Tornem a la Plaça ? Doncs bé, ens introduim a la màquina del temps, i fent un esforç gegantí i sobretot aclucant els ulls - requisits indispensables ja que el vilatge s´ha transfigurat - arribem a finals dels anys 50.

CAPÍTOL 2

“Són les 7 del matí d´un diumenge d´estiu. No és el calor el que em desperta. A aquestes hores una lleugera fresca de matinada entra per les escletxes de la persiana verda i convida a dormir una estoneta més. El que em desperta és el soroll del carrer. Ferros, fustes , veus... Són els venedors ambulants que volen muntar la seva parada. Perquè el mercat del diumenge es fa a la Plaça Víctor Català, una plaça que té molta vida, un centre neuràlgic del poble i no solament pel mercat, sinó també per la quantitat de comerços que hi ha. Però són altres, també, les funcions que fa la plaça. És un espai de joc per a nosaltres, els petits, i un marc idoni pel retrobament dels pagesos que vénen a mercadejar i que gaudeixen fent petar la xerrada, i, a l´hivern, és un lloc de recés per a molts escalencs, especialment els dies de tramuntana. La zona més arrecerada és la vorera que comunica el carrer Empúries amb el carrer Liberación. A veure quan canvien el nom d´aquest carrer i recuperen el d´abans, o sigui, carrer Hospital o el dediquen a alguna persona que hagi fet els mèrits per a tal distinció, com el Sr. Pepito Figueres, que havia estat alcalde i a més té el domicili en aquest carrer.Tornant al mercat, les parades no caben a la plaça i moltes d´elles s´instal.len a la vorera i a algun carrer circumdant.S´hi venen ganivets, estris de pagès, plats, olles, roba, galetes, a més de verdures i fruita... Cada vegada hi ha més parades. De continuar així, s´haurà de buscar un altre emplaçament ? Els estenedors del Passeig seria un bon lloc ? Jo no m´imagino la plaça quasi desèrtica i sense mercat. Perdria part del seu encant. A la tarda alguns nens hi juguem, sobretot si és un dia que la pel.lícula que fan a Ca l´Hereu o a Pequín no és apta. Els dies feiners la vida de la plaça va a estropades. El matí és un tragí de gent. Primer els més matiners que van a comprar el pa a Cal Gall, a Cal Sabataret o a Can Peret Juli. Cal Gall és una botiga emplaçada en l´ encreuament del Carrer Liberación i Calvario. És una botiga típica, cofoia i plena. Venen de tot, des de pa i tota classe de queviures fins a esperdenyes... Els macarrons, sucre, arròs, pastes de l´olla... a granel. M´ho posen en una paperina feta d´un paper gruixut que em sembla que en diuen paper d´estrassa. D´un kilo de taronges me´n cobren sis pessetes i d´un kilo de pomes, quatre. Sovint hi vaig a comprar una presa de xocolata Juncosa. També en venen una altra que es diu Batanga. La presa em serveix per berenar, però jo ho faig pel "cromo" que em donen. Faig la col.lecció i ja tinc l´àlbum. La família està formada pel Sr. Josep Sastre, més conegut per en Pepe Gall, la seva dona, la Sra. Anita, el seu fill Josep, que està casat amb la Miquela i els seus dos fills, l´Anna Maria i en Josep Lluís. En Pepe Gall és tot cor i bonhomia i és molt amic del meu pare. Quasi cada diumenge sol venir a la botiga de casa a parar el sol i a xerrar de cacera i de pesca. Van sovint amb el Mossèn Joan a “reganar”, a calar les jombines a la Clota i a caçar. Aquest fet li ha produït algun disgust al Mossèn, criticat per fer-se amb gent que no és de missa. De fet, en Pepe Gall li ha fet d´escolà més d´una vegada abans de sortir de cacera. Per tant, no solament va a missa sinó que, a més, ajuda a fer-la. Quan vaig a comprar-hi també hi veig a l´avi Xicu, el pare de la Miquela, amb el seu bastó, o l´avi Climent, un senyor gran amb gorra que quan passa per davant de casa no diries l´edat que té. Va més lleuger ...!

Cal Sabateret és una altra fleca que hi ha just davant de les escales del sector sud de la plaça. En diuen aquest nom perquè, segons sembla, abans hi havia hagut un sabater. És semblant a Cal Gall. També hi venen de tot: productes per rentar roba, com Omo, llexiu Guerrero, Mistol... El sucre, la sal, les mongetes... ho tenen en un moble ple de calaixos i ho venen al detall. Solem comprar una lliura o tres unces del producte. Quan jo hi vaig em sol despatxar, amablement i amb un somriure, la Sra. Miquela, la mestressa de la casa. Altres vegades és el Sr. Joan, el seu marit, el que m´atén. És molt simpàtic. El sucre el pago a onze pessetes el kilo. L´oli va a 13´80 pessetes el litre. L´altre dia vaig anar-hi a comprar el pa i un kilo em va costar 5´10 ptes., amb la torna. La torna és aquell tros de pa que afegeixen si el que et donen no fa el kilo. La Miquela i en Joan són el matrimoni de la família Ballesta, formada, a més, per tres fills, l´Albert, la Maria Pilar i la Roser. La Maria Pilar toca el piano i moltes vegades, des de la Plaça, la sento. Ajuda a la Srta. Roser a assajar amb la coral.

CAPÍTOL 3

Una mica més tard passen les treballadores de la fàbrica de punt. Són la mare d´en Peiris, l´Amanda Sala, la dona d´en Marcos... La fàbrica, propietat de la família Puig Comas, està situada al sector sud, donant al carrer Perxel. Ells no viuen a la Plaça però és com si en fossin perquè són moltes les hores del dia que hi romanen. Són en Miquel Puig, la seva germana la Lolita i la seva dona la Valentina, la Vale. També hi veig passar la senyora Magdalena. És la tia d´en Miquel i la Lolita i porta un pentinat tot original. Fabriquen samarretes i calçotets, que venen a fora. De fet no és l´única fàbrica de punt que hi ha a l´Escala. N´hi ha d´altres que donen feina a unes quantes famílies escalenques. Em sembla que al final hauran de plegar. El progrés és bo, però per altra banda és injust i les grans fàbriques faran realitat la dita “el peix gros es menja el peix petit”. Si passa això, o bé es convertirà en un bloc de pisos o quedarà amb les màquines velles a dintre, sense servei, com relíquies d´una altra època i amb un valor sentimental i històric.

Quan s´acosten les nou el xivarri de mainada hi dóna un to diferent. Som la quitxalla que ens disposem a anar a l´escola. De les cases de la plaça i de les dels carrers veïns sortim els nens amb la bossa de cuiro, on hi portem l´Enciclopèdia, un llibre que conté totes les assignatures, el tinter, el plumier amb la ploma, el llapis, l'escurça... Avui estreno un llapis nou que m´ha costat 5 ptes. Després hi ha una estona de calma, només alguna que altra veïna surt a estendre la roba al carrer, com a les pel.lícules italianes, o va a comprar a altres botigues del poble o als mateixos comerços de la plaça. Un d´ells no és a la plaça, però sí molt a prop. És la Llibreria de Can Fèlix. Els homes del barri passen per la plaça per anar a comprar-hi el diari: La hoja del lunes o La Vanguardia, que valen 1´50 ptes. Els aficionats a l´esport compren el Dicen o el Lean. Ara fa temps que no venen l´Once. Les dones compren la revista Lectures, al preu de 2 ptes. Nosaltres hi comprem El Capitán Trueno, El Jabato i el TBO.

Un comerç situat ben bé a davant de la plaça és a Can Feixas. El Sr. Antonio i la Sra. Lola el regenten. La Lola té cura de la botiga situada al cantó del Carrer Liberación amb Calvari. Jo hi treballo, per tant podria fer una llista completa de les coses que hi venem, amb preus incluïts. És una ferreteria amb tota classe de claus i tornillos i també plats, gots, olles, ... gerros, testos, ... de color verd, que ara està de moda. Com que, a més a més, són lampistes i electricistes també venem aixetes, colzes, records, manguitos (peces de ferro galvanitzat o de llautó), interruptors, “enchufes”, fil elèctric, bombetes, làmpares... I, des de fa poc, atuells de plàstic i cuines de butà. És una cuina que va connectada a una bombona que conté gas butà i que val 122 ptes. Els fogons de carbó van desapareixent, passant a la història. El que em queda més, quan surto, és l´olor a flit, un producte líquit que es posa dintre d´un aparell que en diem “manxa” i que serveix per matar les mosques. Quan era més petit, durant les vacances de Nadal em llogaven per ajudar-los a posar les joguines a l´aparador. Unes eren les que es guarden sota la fusta de l´aparador des de l´any anterior i les altres, les que havien arribat noves. Aquest any són novetat Juegos Reunidos, la nina Barbie i els estoigs de plàstic que substitueixen al plumier. Els cavalls de fusta ja no es demanen. Una nina val unes 55 ptes. La joguina que m´ha agradat més és el Cine Nic. Quan treuen la fusta pintada de verd que tapa el vidre de l´aparador, s´omple de nens i nenes que miren i somien amb la joguina preferida. Ara hi faig les factures i pago als treballadors. Un operari cobra segons les hores que fa. Dissabte passat en Joan “Pinxo” va cobrar 1545 pessetes amb 50 cèntims. La família Feixes també està formada pel seu fill Francisco, de la mateixa edat i company del meu germà, i per la més gran de la casa, l´àvia Justa, la mare de l´Antònio. Passo moltes hores en companyia de l´àvia mentre faig les factures al menjador de casa seva i sempre m´explica endevinalles.

Un altre comerç és la carnisseria de Can Casas situada en el cantó oest de la Plaça. Les dones que no tenen nevera van a comprar cada dia la carn que necessiten, un tall de vedella, alguna costelleta de xai o carn picada, que el carnisser la pica davant del client. Els que en tenim, una nevera de fusta amb un dipòsit de llauna on has de posar-hi el gel que anem a comprar a la fàbrica de Can Solés o de Can Mallart, podem comprar més carn i guardar-la. Fa poc ha sortit al mercat una nevera elèctrica. Algunes de les famílies més adinerades del poble ja en tenen. La família Casas està formada per en “Fonso” pare, que és el que porta el negoci, la Sra. Miquela, la seva dona, que despatxa a la botiga i els dos fills, en “Fonso” i en Miquel. En “Fonso” fill és de la meva edat i som companys de joc i d´estudis. Estem fent el batxillerat amb el Sr. Vila amb altres nens de la nostra edat. Són l´Albert Callol, en Manolito Pérez, en Frederic Salart, en Casimiro Diéguez, en Pere Gironès...

CAPÍTOL 4

En tots els barris sol haver-hi unes persones que, per una cosa o l´altra solen ser més conegudes o que són els típics personatges motiu d´anècdotes. La plaça no està exempta d´aquesta peculiaritat. Un dels seus personatges més carismàtics és en Juanito, biciclista de professió, és a dir, que arregla bicicletes, a més de soldar tota mena d´objectes o apedaçar olles, pots.... i qualsevol estri que se li presenti. Tots els escalencs el coneixem i estic ben convençut que l´apreciem malgrat les seves excentricitats o, millor dit, potser aquest caràcter original fa que l´afecte sigui molt especial. Es comenta que ha fet un coet per anar a la lluna i que ha escrit als russos. De fet li ho he sentit a dir a ell mateix. Som molt amics. Sempre penso que un dia li haig de fer una fotografia i presentar-la en un concurs. Estic segur de treure un dels primers premis. Si fos així, el mèrit no seria per la meva qualitat de fotògraf, que té molt a desitjar, ni de la càmara que tinc, que és bastant prehistòrica, sinó pel personatge protagonista de la fotografia i especialment el decorat de fons, o sigui, el taller. Qui l´ha vist sabrà de què parlo. No es veu ni un pam de paret. I si se´n veu algun trosset, és negre pel fum de la fornal. Tot gènere d´utensilis penjats conformen una decoració única. Olles, ràdios, rodes, pots..., bicicletes de totes mides, pel mig del taller, fan quasi impossible accedir a l´interior. Alguna vegada he intentat anar-hi per veure el famós coet. Ha inventat moltes coses. Jo recordo un anunci imprès amb un títol, “MA”, i unes explicacions. Entre altres coses explica els seus invents i acaba dient: “y mil inventos más”. Com a bon col.leccionista, m´agradaria aconseguir-ne un. Un dels seus invents més curiosos és una bicicleta que la conexió dels pedals amb les rodes té forma de pota de llagosta. Un dia la va provar al mig de la plaça i va ser l´atracció de tot el veïnatge.També és conegut per les factures que fa. A cada línea hi posa un preu, malgrat de que la frase explicativa de la feina que va fer no hagi acabat. Quan va a un lloc i no hi troba ningú fa una factura que diu “Por ir y venir”. La seva dona l´ajuda en les tasques de reparació de bicicletes. Té dos fills. La Maria i en Martí. Els estius, quan va a banyar, algunes vegades a la Creu, altres a la Platja, és l´atracció dels altres banyistes, pel tipus de gimnàstica que fa. I és que fa coses increïbles. Sempre diem que algun dia es farà un nus amb el seu cos . L´aprecio molt.Els altres veïns especials, amb tots els respectes, són en Rauret i la Teresita. És un matrimoni gran i sense fills. Ell té una barberia al costat de casa meva. La seva dona té un taller a la porta de més amunt , on ensenya a cosir les noies. Aquestes passen per davant de casa i les que conec més són les germanes Maria i Paquita Pagès, la Carme Poch, la Carme Rosés, la Lola Ferràndiz...Com que solen enfadar-se molt amb nosaltres, la mainada, ens n´hi fem de totes. Des d´enganxar o agafar peces de la cortina, fins a picar, tirar pedres o sorra a la porta i arrancar-nos a córrer. Déu n´hi do, també, som força trapelles.Una vegada, el cavall d´en Martí de Ca la Rosita es va desbocar i va anar a parar quasi a dintre del taller de la Teresita. Aquesta vegada no vam ser nosaltres, us ho prometo.També hi ha dos basters a la plaça, un ofici que consisteix a fer els guarniments dels cavalls. També es dediquen a refer matalassos. Sovint els veig amb dos bastons picant la llana que després posaran dintre la funda. L´un és en Siset, més conegut per en Siset Baster, i que viu amb la seva mare a la casa que fa cantó amb el carrer Canyet.L´altre és en Pepet Lleonart, que s´està al costat de casa meva. Viu amb la seva dona, la Candelària, per això se´l coneix més per en Pepet de la Candelària. Els seus dos fills són en Joan i en Josep.En Josep s´ha casat amb una noia que feia de locutora a Ràdio Terrassa, l´Amparito ,que canta molt bé. Alguna vegada ha cantat en les vetllades que es fan a Ca l´Hereu, després d´una representació teatral de l´Agrupació Artística local que dirigeix el meu pare.La casa on viuen fa un racó amb una caseta (ells ho diuen així) que és el recer de la gent més gran quan fa fred o tramuntana.Al costat d´aquesta caseta hi havia la Fonda Paradís. Ara hi viu la Serafina, casada amb en Salvador Paradís,i tenen una nena, la Cristina.Al costat de la fàbrica de punt hi ha un sabater (no ven sabates, les arregla). És en Josep Mª Vilà que, amb els seus fills, Jaume i Josep Mª, havien tocat a la Principal de l´Escala. Hi viu amb la tia Angeleta (li dic tia perquè és germana de la meva àvia Flora). També tenen dues noies, l´Anita i la Maria. La primera està casada a Mataró, però als estius ve a l´Escala amb el seu marit, en Josep i els seus fills en Ramon i la Montse. La Maria viu a Barcelona, casada amb el que havia estat capellà de la parròquia, en Joan Vinyes, fet que va provocar, en el seu moment, un gran rebombori. El seu fill, en Joan, també ve als estius i juguem junts.A una habitació de darrera la sabateria donen classes de solfa i piano. Jo hi he anat fins fa dos anys poc després que en Josep Mª fill es posés malalt, morint de ben jove, deixant vídua la Rosa, la seva muller, i un fill, en Josep Maria.Les primeres notes les vaig aprendre amb en Jaume, que estava casat amb l´Amparo, a la qual li ha dedicat una de les diverses sardanes que ha composat.Davant de la font construïda l´any 41, al cantó nordest,( abans n´hi havia hagut una al bell mig de la plaça), hi ha una botigueta tota curiosa: una gallinaire. La gallinaire és la que ven, com diu el seu nom, gallina, a més de pollastre, oca i ànec. O sigui, com una carnisseria especialitzada en cuixes i petxugues. La meva mare hi compra la carn d´olla per fer l´escudella: una cuixa d´oca, un tros de gallina, un tall d´ànec...La venedora és la Lola Gallinaire, el seu marit és conegut per en Joanet Pipa.

CAPÍTOL 5

Al costat hi viuen en Niceto i el seu fill, en Julian, que, per cert, a vegades fa uns esternuts tan forts que se senten de dintre casa.Tenen costum de fer sardines al carrer amb un fogó i carbó. Deixa anar una fragància que els dies de garbí sentim tots els veïns. A vegades també couen angules que ells mateixos pesquen amb el botiró. Quan és l´època de les garotes en mengen i en venen al carrer.Al costat hi ha una botiga coneguda per Ca la Gamba. És una merceria que venen de tot: betes, fils, botons, llana... Els fils són marca Marcer Cadena, de la casa Fabra y Coats. La llana és Àncora. La Sra. Pepita és la que ven. Està casada amb el Sr. Pepe Sureda, autor de moltes poesies, algunes d´elles publicades en els programes dels primers homenatges a la vellesa.Abans hi havia hagut una fàbrica de sifons. Però no ho recordo.Als estius vénen les seves dues filles, la Teresa i la Pepita, casades a Girona i a Mataró. Els seus fills hi passen quasi tot l´estiu: els germans Josep, Salomó i l´Emili i els seus cosins en Jesús, Josep i en Juli. Amb alguns d´ells juguem a la plaça i som companys.Més avall hi ha Can Mansó, on hi viu la família Solés, formada per el Sr. Francisco, la seva dona, la Sra. Martina, i el seus fills Pere, Josep i Martí, aquest últim casat amb l´Àngela Poch. També hi viu amb ells la tia Caterineta. Es dediquen a la salaó de peix.A partir de les 5 la plaça s´omple d´alegria, de les veus dels vailets, a vegades de baralles, de crits dels veïns quan la pilota va a parar al vidre de la porta. Moltes vegades xutem expressament en direcció al veí que veiem que més es molesta. Hi juguem a boles, amb capses de cerilles, a pilota, a la fava, a bistri, a la baldufa, a bèlit i, com que la plaça no està enrajolada també hi juguem a clavar el ganivet en un joc que es diu “robar terreno”. Amb la baldufa juguem a treure monedes de dintre d´un cercle que dibuixem a terra. També a saltar i parar.Al costat oest de la plaça hi ha una pèrgola que ens serveix per jugar als quatre cantons.La majoria som nens que vivim a la plaça però també s´hi afegeixen els que viuen als carrers que hi desemboquen. Un d´ells, amb el qual tinc molta amistat és l´Albert Callol. Som companys de joc, de classe i d´estudis. Junts vam començar de petits al Col.legi, fins ara que estem fent el batxiller i anem a classes particulars a casa del Sr. Vila, el nostre mestre, i que viu també a la zona de la plaça, al final del carrer Lliberació, sobre la llibreria Ballesta.Uns dies abans d´anar a examinar-nos a l´institut de Figueres ens ve com una mena de cosa rara (segur que és el nerviosisme) i ens inventem noms i acudits i ens fem un fart de riure (això ens fa distreure i no recordem el que ens ve a sobre: anar a l´Institut de Figueres a fer vuit examens en un dia).També hi ve a jugar l´Àngel Grivé, que viu a prop, en “Fernando” Llistosella, en Pere i en Paulí Gironès, en Quimet Molinas, en Lau. Aquest una vegada va començar a fer una bola de neu dalt del Pedró i arrosegant-la fins a la plaça la va convertir en una gran bola que va plantar davant de Can Rauret. També hi vénen uns valencians que els seus pares han vingut a treballar l´arròs. Amb el que ens hem fet molt amics és en José Antonio (fa un temps que és fora i des de les hores que no l´he vist).Tot voltant la plaça hi ha uns parterres amb arbustos, rosers i palmeres. Fa goig de veure, però quan hi juguem a futbol, la pilota ens va contra les flors i les trenquem. I això que el meu pare i en Pepe Gall en tenen cura. Cada dia reguen les plantes. He sentit dir que temps enrere hi havia hagut un “lletrero” que va fer posar l´ajuntament que deia: “Nens i nenes, respecteu les plantes. Elles us donen salut i vida”.També vénen a jugar-hi en Joan Ballesta, en Josep Lluís Vicens, en Fernandet, en Ramon Palau, els germans Salart, els del Xic, em Martí d´en Juanito... i rares vegades hi vénen els del barri del passeig. Nosaltres som del barri del Pedró.Al costat de Can Feixas i viu la família Figueres. Sembla ser, jo no ho recordo, havien tingut una botiga, Can Bayó. Hi viuen la Mariona i en Josep amb els seus pares, l´Antònio i la Maria, i el seu avi, en Pepito, que sempre sento dir al meu pare que gràcies a ell s´havia costruït el col.legi i que d´alcalde ho havia fet bastant bé.A l´estiu som més nens i nenes jugant perquè s´hi afegeixen els fills dels clients que resideixen a la Fonda Sureda, situada al costat de Cal Sabateret. És una fonda que durant l´hivern hi mengen i pernocten els viatjants. I a l´estiu molts dels que vénen a passar uns dies de vacances s´hospeden a la Fonda regentada per la Sra. Quimeta, ajudada per la Sra. Caterina. Amb elles hi viu la Mercè, que nosaltres la coneixem més per la Mercè de la Fonda.Ja que parlem d´hosteleria hem d´esmentar, encara que no estigui situat ben bé a la plaça, és al carrer Empúries, a Ca l´Enric del Bodegon. Cuina la seva dona, la Nuri, i fa uns menjars amb un gust molt bo i especial que mai he trobat en cap altre lloc. L´arròs a la cassola i la sèpia amb pèsols són la seva especialitat. Tenen dues filles la Marissa i la Neus.Davant hi ha un altre establiment hoteler, l´Hostal Xic. L´Antonio i la Rosa el regenten. Solen tenir-hi grups de joventut estrangers. Segurament estudiants que deuen venir a passar unes vacances com a final de curs.Viuen amb els seus fills: la Maria, la Montse, en Josep i en Joan. També el pare de la Rosa, en Marcelino, que pinta i en Francisco, el germà de la Rosa.

CONTINUARÀ

L'ESCALENC: INDEX REFRESQUEM LA MEMÒRIA

2008-09-23T15:12:00.000-07:00

1982
Juliol .- Fa 25 anys
Agost.- Fa 25 anys
Setembre.- Cinema Cacauet
Octubre.- Fa 25 anys
Novembre.- Any 1836: any tràgic
Desembre.- Penúria econòmica
1983
Gener.- Varis: concurs, curs, nou ajuntament, barbuts
Febrer.- El fred 1956
Març.- Varis: Salpàs, caçadors, arquitecte, futbol
Abril.- Varis: Torre Pedró, Dia càncer, cor, Peter Ustinov
Maig.-Juny.- Anàlisi fulletó II: aigua, clavagueram
Juliol.- Anàlisi fulletó final: fonts, portada aigua
Agost, setembre, octubre.- Segar i batre
Novembre.- Ara fa 100 anys
Desembre.-
1984
Gener.- Mossèn Carles Costa
Febrer.- Cinema a l'Escala
Març.- Escuraxemeneies
Abril.- El carrer de les botigues
Maig.- El camí dels enamorats
Juny.- Els focs de Sant Joan
Juliol.- Caires estiuencs
Agost, setembre, octubre, novembre i desembre.- La revista Costa Brava
1985
Gener.- Botiga centenària
Febrer i Març.- Josep Esquirol
Abril.- L'avi Papat
Maig, Juny, Juliol, agost, setembre i octubre.- Varis Josep Esquirol: Caps d'estudi...
Novembre.- El còlera
Desembre.- Lletreros
1986
Gener.- En Nyota
Febrer.- Fàbrica ciment
Març.- La fira
Abril i maig.- La Cargolera
Juny i juliol.- L' alcalde
Agost.- Ara fa 2 segles
Setembre.- Fotografies
Octubre.- Crònica de fa anys
Novembre.- L'Aplec de Sant Martí
Desembre.- El Nadal del pobre
1987
Gener.- Escombrar els carrers
Febrer.- Associació de veïns
Març.- Façanes famoses
Abril.- Fotografies que parlen: en Nieto
Maig.- Vesprades hivernenques
Juny.- Rosari Aurora
Juliol i agost.- Records del meu Col.legi
Setembre.- 25 anys
Octubre.- La calaixera
Novembre.- Dies de pluja i mal temps
Desembre.- L'alegria que perdura: Els Reis
1988
Gener.- En Platioro
Febrer.- L'esmolet
Març.- Dies de pau i reflexió vora la mar
Abril.- El que va d'una fotografia a l'altra
Maig.- Les mores
Juny.- En Pere Saló
Juliol.- En Diego Masferrer
Agost.- Les sardanes de la Cargolera
Setembre.- Quan parlen les imatges
Octubre.- Regals d'estiu: escalencs absents
Novembre.- Els sants del cine
Desembre.- Retrobament (Església - Ajuntament)
1989
continuarà